La codolosa-collbató, aprofitant el sol….

Com la temperatura ha pujat una mica i sembla que farà sol, parlem amb en Javi d’anar a tocar la roca altra cop. En el darrer moment, però,  la Laia no pot pujar, i per tant anirem els dos. Com no sabem si farà molt fred o no, li proposo anar a fer unes vies relativament ràpides i curtes que han equipat a la Codolosa, a Collbató.

Quan arribem estem a 5º, però la veritat és que a peu de via s’està molt bé sense polar, tant sols amb samarreta: el sol escalfa la pedra i l’ambient.

Fem la via Full Equip, a l’esquerra de l’Avi Trepador, la clàssica. En aquest pany de paret recentment han equipat un parell de vies, la que anem a fer i una mica més a la dreta “La Tribu”, que té uns passos més durs.

La full equip té dos llargs. El primers va superant ressalts relativament senzills, molt equipats, fins una bauma on fa la reunió. El segon llarg supera la bauma per l’esquerra, un pas una mica desplomat però amb bons forats, i després puja per la placa. Supera una segona baumeta, en un pas tècnic, i segueix per una fissura-diedre relativament  fàcil i molt maca. Es una tirada llarga i que trobo preciosa, amb molt bona roca. En general la via està molt bé, amb aquest segon llarg que juga entre el V+ i 6a.

Rapelem la via i anem a l’extrem esquerra de la paret, a l’altra costat de la cova de la codolosa, on han equipat algunes vies més. Nosaltres anem a  una que li diuen “l’últim Flutter”. La via comença per una rampa, i va a buscar una vira, on hi ha una reunió que deu de ser la recentment oberta via “18 de gener”, que puja recte pel desplom (6c).  La Flutter va cap la dreta, agafa un diedre de roca formada per dipòsits calcàris, molt rara i poc fiable, que es trenca força.  A mi personalment no m’agrada gaire. L’altra llarg  és un esperonet fàcil de IV fins dalt.

Una bona matinal amb un dia clar i de temperatura molt agradable.

la codolosa,via: l'últim flutter

tardor de neu… i d’esquí de muntanya

Cal aprofitar una tardor com aquesta. Fred, neu, i en general bones condicions per esquiar…tot i que el vent segueix jugant males passades.

La primera setmana de desembre , hem anat tots dos amb una colleta, el Joan, la Lurdes, el Blai i el Sebas,  vam anar a  fer el Coma d’Or, des del Coll de Porta-Pimorens. Molta neu, bon temps, i un paisatge fabulós.

cap el Coma d'Or, des del coll de Pimorent

Comencem a pujar per la Coma d’En Garcia, que està ben carregada de neu, aprofitant la pista forestal de l’esquerra de la vall. Un cop superades les primeres pendents, ens comença a bufar el vent. Les pales de dalt estan una mica glaçades i ventades, però arribem sense problemes, i aprofitem el cim per fer un  glop de tè calent amb rom que apareix misteriosament de la motxila del Sebas.

les pendents cap el Coma d'Or

La baixada és relativament suau, i en traiem molt de suc a unes pales i una torrentera que trobem en molt bones condicions, ja arribant de nou al fons de la vall.

La setmana següent només puc sortir el dissabte (xavi), i la Laia s’ha de quedar a casa. Me’n vaig amb el Javi,  i un cop a la Cardanya, vist lo ventat que està tot, decidim anar cap el Puigmal des de Er.

Pugem fins el darrer aparcament de l’estació d’esquí, i des d’allà comencem a tirar amunt. La neu està força glaçada, i fa molt fred. Les primeres pendents segueixen amb la mateixa tònica, neu dura, glaçada i ventada.  Estem molt amunt quan ens toca el sol, però no escalfa gens, i el vent cada cop és més insistent. Llàstima, doncs el cel és net i l’aire transparent. Un mar de núvols cobreix bona part del territori, i a l’horitzó emergeixen com dues illes  Montserrat i el Montseny. Estem al cim el temps de fer una foto i guardar les pells, i comencem a baixar gairebé seguint la carena cap el Pic del Segre. Unes pales força pendents, ens porten cap la torrentera, on la neu sembla estar una mica millor, però no massa.

mar de núvols des del Puigmal

En fi, no és una descens memorable, la neu tampoc ho permet, …

Arribem al cotxe a una hora prudent: encara podrem dinar a casa……

Collbató, els Graus i totxos CAM, per a no passar fred

Com el Xavi ahir va anar a fer el Bastiments amb esquís, avui em toca escollir a mí… i finalment proposo anar a fer una mica d’esportiva a collbató, on hi ha garantida bona temperatura, … I a més, he de provar uns gats nous mad-rock versió “fèmina”, molt guapos. S’apunten el Javi i la Rosa, que venen amb el seu nebot, el Cristian, catorze anys, tot energia i il·lusió.

Comencem per la zona dels totxos CAM, on fem vies senzilles de 4c i 5, (les que podem.., està petat de gent!!). En general són vies molt ben equipades, tot i que algunes tenen xapes tipus “casolanes” un pèl cutres. Al Xavi se li peten unes butllofes que li van sortit ahir al taló i ja no pot posar-se els gats. Per acabar, els altres anem cap les clàssiques dels Graus, on fem un parell de vies de 5c a l’agulla dels marges.

Aprofitem i afegim una mica d’actualització de les vies de la zona, dels totxos CAM, del Jardinet i de la placa Ghandi. Aquesta última zona està molt bé a l’hivern a partir del migdia.

totxos CAM esquerra

el jardinet i la placa gandhi

la primera esquiada, al bastiments….

Com no!!! La primera esquiada, al Bastiments. Sembla increïble: 15 de novembre i esquí de muntanya!! Feia molts anys que no començava a esquiar tant aviat.

Doncs després de sentir molts comentaris favorables del cap de setmana passat, que molta neu, que està de conya, etc. avui dissabte hem decidit fer una escapada matinal cap Ull de Ter. La Laia no ha pogut pujar i vaig amb en Javi.

bastiments, 15 novembre, fantàstic!

La veritat és que hi ha força neu, tot i que un xic ventada i molta gent!! El coll de la Marrana pateix aglomeracions i a la pala del Bastiments faria falta un semàfor. Però el dia és fantàstic, fred i clar.

la soledat de l'esquiador de muntanya

Comencem a fer la baixada per la mateixa pala de pujada, però just quan s’acaba la pala agafem la primera canal de baixada a l’esquerra. La neu està bona, i malgrat que té un troç bastant dret, es baixa molt bé.

coma de vaca des del cim del bastiments

En fi, un bon inici de temporada. La incognita, com cada any, és com seguirà……

boletaires a la directa de l’Avatar, Tossal de la Feixa o Coniller

Sembla que la tardor per fi vol arribar, al menys això diuen a la meteo. Mentrestant, aprofitarem un d’aquest dies clars per acostar-nos al serrat coniller, a una d’aquestes vies que fan pinta de ser guapes, encara que sobre-equipades. Com alguna de les vies veïnes de Sant Joan  de Montanisell ens van agradar força, anem a provar sort.

Mentre estem esmorzant a Coll de Nargó, veiem un parell de grupets amb pinta d’anar a fer via llarga (no sé per què… potser anirant cap el mateix lloc que nosaltres? ai, ai, ai….).  Dono pressa al Javi i a la Laia, i sortim ràpid per la carretera d’Isona. Aviat ens desviem per la pista de Sallent, i al cap d’uns tres km arribem on comença l’aproximació. Ja hi ha dos cotxes!!. Una descripció molt bona de l’aproximació i les ressenyes de les vies és la que ofereix  el bloc de l’AltUrgell.

aproximació al tossal de la feixa

Al cap d’una hora, arribem al peu de la via d’en Guillem, el primer objectiu. Ens trobem un grup de cinc repartit en dues cordades, però així d’entrada sembla que aniran de pressa, i com nosaltres avui som tres, doncs ens ho prenem amb calma, anem xerrant, canviant-nos, bla, bla, bla… al cap de més de mitja hora ens adonem que amb aquesta gent al davant se’ns farà de nit a la via, doncs gairebé no han avançat des que hem arribat.

Què fem? Anem cap l’Avatar?? D’acord. Vinga. Ens encordem i just quan vaig a començar arriba un grup de sis. Uffff!!! pels pèls!!!

ressenyes vies

El primer llarg el comencem amb un parell de passos en A0, però de seguida hi ha forats i la pedra és bona, i es pot seguir en lliure fins la reunió. No obstant,  també hi ha trams de roca dolenta amb acumulació de terra a les repises, i dóna una mica de mal rotllo. En el segon llarg la roca és mediocre, coberta de molsa i líquen, i combinem A0 amb passos en lliure. Molts parabolts. El tercer llarg travessa una zona desplomada, que passem amb un estrep, doncs en A0 és realment molt cansat i s’ha de tirar molt de braços. El quart i cinquè són lliure senzill, i es poden empalmar perfectament. El sisè i el setè segueixen la tònica de roca en general bona, però amb alguns passos de roca delicada (en aquests casos, l’exuberant equipament evita passar pànic).

cinquè llarg de la directa de l'avatar

Ja som al cim….això és sens dubte el millor de la via d’avui, unes vistes meravelloses i un cel net de tardor. Anem crestejant cap el coll, mentres que recollin un bon grapat de bolets, ara un rovelló, ara un fredolic, ara camagrocs…. omplim una bossa que portàvem….

Baixem pel collet fins els bancals on aquest matí hem agafat la bifurcació cap la paret. Veiem que tot just ara, els que estaven a la via d’en Guillem arriben al cim. Sort que hem canviat!!

cordada al darrer llarg de l'Avatar

 

 

 

 

 

De baixada el camí resulta molt agradable, i aprofitem per completar la recollida de bolets, que ens garanteix un bon remenat o en el cas d’en Javi, d’un fricandó. La via no ha estat cap meravella, no la recomanaria massa a no ser que sigui per coneixer la zona… I pel que fa a equipar d’aquesta manera, tants parabolts junts, fins i tot als trams senzills, de color groc, …no sé, en tenim molts dubtes. Amb la Laia sempre parlem d’allò del respecte al medi, i de deixar el menor rastre possible de la nostra activitat, i si cal, fer servir xapes mimètiques per a que les parets no semblin un mural de xinxetes. Però alguns d’això en diuen ser integristes, … en fi.

sant llorenç de montgai, després de la pluja

Després d’un dissabte en que gairebé no ha parat de ploure (sort que vam decidir no sortir!!) amb en Pepe hem quedat per anar cap Sant Llorenç de Montgai, tot i que el pronòstic de la meteo no és massa clar. Li proposo la Paret de la Formiguera, d’on podem sortir relativament ràpid si es posa a ploure. L’aproximació és còmode, uns quinze minuts des del cotxe (la primera corba després de St. Llorenç, la vall que entra). Des de l’aparcament veiem els regalims d’aigua que baixen per la paret, però com fa una mica de sol, confiem que aviat estarà eixugat. Per arribar-hi cal seguir el camí del fons de la vall, i al cap d’uns cent metres creuar el torrent i enfilar-se cap les vies del tren, just abans del túnel, i per sota la paret fins el peu de via.

paret de la formiguera, des de l'aparcament

La vegetació està encara regalimant, deu haver plogut tota la nit, i arribem al peu de paret xops. Però la temperatura és agradable. Un falcó peregrí dòna voltes per damunt nostre, mostrant la seva agilitat i elegància, i recordant-nos que no estem sols en les parets … per sort sembla que no té el niu per aquí….

inici de la garret-eusebi, entre regalims d'aigua

La paret està força seca, encara que uns fantàstics regalims d’algues i líquens gelatinosos ens indiquen per on podem o no pujar….

Decidim fer la Garret-Eusebi, una via de tres llargs que té la segona tirada força maca (6a), amb uns passos finets, de presa petita, i una entrada a la reunió una mica cabrona, sobretot si ho fas pel mig (pel costat està una mica trencat). Com hem anat de pressa, rappelem per la mateixa via i fem la Martinetti, una clàssica amb la tercera i quarta tirada també ben maques.

entrada a la darrera reunió de la martinetti

Les dues vies estàn equipades amb parabolts (amb una dotzena de cintes és suficient) i permeten passar un matí agradable. La roca, malgrat que no és òptima, es deixa escalar.

via garret-eusebi, uns 90m, 3 llargs (V, 6a, V+)

via martinetti, uns 90 m, 3 o 4 llargs (IV+, V-,V, V+)

vies garret-eusebi i martinetti a la Formiguera

L’alt urgell, terra de dinosaures a la paret bucòlica

No hi ha dubte que es tracta d’un nom ben trobat per la via, tot i que alguns potser buscaran doble sentit a això de dinosaures…

Com estem a mitjans d’octubre, a primera hora fa fresca, tot i que ell dia pinta molt bé. Suposo que per això a primera hora ja som quatre o cinc cotxes aparcats. Entre ells, la Lu, incansable i riallera com és habitual….Ella i les seves companyes van a fer la Bàlsam del Tigre, mentre que la Laia i jo anem a la Terra de Dinosaures. Un entrebanc fa que elles s’entretinguin una mica, així que amb la Laia anem tirant cap la paret. En un moment som a peu de via, just al costat, de fet molt aprop!! de la Bàlsam.

Ens repartim les tirades, i la Laia comença. La primera tirada serveix  per escalfar. La segona fa que et posis les piles, doncs tiba força en conjunt, tot i que no trobem cap pas massa complicat (això sí, cal fer-la de pressa per no carregar massa els braços). La tercera té un passet estrany al sortir d’una mena de fissura diedre. El quart llarg té un flanqueig cap la dreta molt ben protegit, i aleshores quan ve un muret que li donaria continuïtat a la tirada, hi ha la reunió. Es una llàstima que per cinc o sis metres més no allarguessin la tirada (dels 25 m podrien haver-la deixat a uns 30 o 35m), doncs la reunió és incòmode i talla la que seria la progressió natural. La darrera tirada, superat aquest muret, que té uns passos fins, ens porta fins la carena i el camí de baixada.

la cinglera d’esplovins, des de la paret bucòlica

Dalt la paret bucòlica

Una via agradable, ben equipada tota amb parabolts. Potser la Balsam té millor roca i més continua, però en conjunt fan una parella de vies molt interessant en aquest nivell de 5c-6a.

Escalada de tardor: roca Narieda

Pujant per la carretera d’Oliana  fa fred. El termòmetre marca 2 graus. El desviament cap a Canyelles, tres graus. El cel és net i clar, un dia de tardor que promet ser fantàstic. Hem sortit d’hora, encara no són ni les nou i ja hem aparcat el cotxe, just al costat de la carretera. La paret inclinada la Narieda està il:luminada pel sol, però a l’ombra fa fresca. Vaig amb en Javi. Estem contents, divendres sopàvem junts i parlavem d’una cosa que ningú ens pot prendre: gairebé vint-i-cint anys junts per la muntanya, des de que erem uns crios….

En poca estona estem al peu de la paret, passem per sota la Postres de Músic, que vam fer ja fa un temps,  i ens encaminem cap la Café Copa i Puro, una via que en poc temps ha rebut força comentaris positius. Pujem per unes feixes i canal fins al peu de la via, on agraïm el sol que ens saluda. Comencem a escalar, tinc aquella sensació de pau i connexió amb la paret, oblidant tots els altres mal rotllos que puguin girar al meu voltant.

La via la trobem genial. Roca bona, amb petites excepcions de roca mediocre, itinerari lògic, coherent, i sobretot, la gran categoria dels equipadors en aprofitar totes les facilitats que ofereix la roca per assegurar la progressió, ponts de roca, claus, savines, ..i només de tant en tant, algun spit.

Nosaltres portavem cintes i cordinos de recanvi. Molaria que els que facin la via vagin canviant els més vells per algun de nou, per evitar algun possible susto.

Pel que fa a la ressenya, la publicada al bloc “alt_urgell” és molt bona. Cal aclarir que el 6a de dalt és força obligat.

Unes quatre hores sense correr. Un cop dalt, la sensació és fantàstica,…. un migdia de tardor, amb temperatura perfecte i el cel límpid. I a l’horitzó el Pirineu.

La baixada, una mica dura, per la canal i tarteres. Però en poc més d’una hora ja som al cotxe. A aprofitar que els boletaires encara estan dinant i cap a casa, amb el bon regust i satisfacció d’una bona via.

Si fins ara sentir allò de café, copa i puro ens portava  la imatge d’un bon dinar, potser a partir d’ara al sentir parlar de café, copa i puro ens farà pensar en una bona escalada. No???

Miranda de Sant Benet, aresta del violí

A finals de setembre encara es poden fer bones sortides a Montserrat per la tarda. M’apunto a escalar  amb l’Antoni i en Joan, que han quedat al monestir cap les 16′30h. per a anar a fer l’aresta del violí, a la miranda de sant benet. A mi ja em va bé, una clàssica senzilla, ràpida i assoleiada, ideal per una tarda fresca.

En un moment som a peu de via, que té un inici ben clar al mig de la canal. La via comença de forma conjunta amb l’stradivarius, que després se’n va cap l’esquerra i és un pèl més difícil. La del violí, s’enfila fins un llavi o baumeta, i aleshores surt cap la dreta, i amb aquesta tendència arriba a una reunió amb dos parabolts i anella (IVsup, uns 30 m, quatre o cinc parabolts). La següent tirada és molt senzilla, III-IV, fins un bosquet, on es pot fer reunió de les alzines (uns 30m., dos o tres parabolts),

La darrera tirada és la més maca, amb una sortida de la reunió fina, amb dificultat que es manté uns quants metres fins haver fet un flanqueig cap l’esquerra, evitant el sostre. Després ja el terreny és més suau, fins la darrera reunió que cal buscar-la a la dreta, abans del cim (V, 40 m. cinc o sis parabolts).

Del cim baixem pel canal que hi ha entre la miranda i la panxa del bisbe, tot i que sino hi ha molta pressa, és millor anar a agafar el camí que passa per dalt de la panxa. Una tarda magnífica, amb una posta de sol molt agradable i una via distreta i no gens complicada….

malanyeu: la carla i la selva; potser no calia

Aquest és el darrer diumenge de setembre, i sembla plena tardor, amb un cel blau i net, i fresca, força fresca: arribem a malanyeu que el termòmetre marca set graus. Amb la Laia ahir varem parlar-ho, i teniem ganes de pujar, tot i que  amb una mica de por dels boletaries que campen per tot arreu, embrutant’ho i fent malbé per on passen.

Hem vist una via nova, “la carla se’n va a la selva”, un nom que ja et fa intuir que no serà una meravella. Per aprofitar el temps, primer fem una vieta d’uns 30m que hi ha just a la dreta, i que resulta ser molt senzilla, més o menys de IV-IV+ amb un excés amb parabolts.  Enfilem ja el que és la via, un primer llarg senzill, IV+, molt equipat amb molts parabolts. La reunió es fa enmig d’unes alzines fantàstiques, tot i que hi han posat dos parabolts amb una cadena i anella. La segona tirada té un pas de sortida amb un clau, i després vas per entre blocs i canals terroses molt cap la dreta (II), fins la segona reunió. La tercera tirada comença per roca mediocre, i sols cap el final té uns passos macos (V). Cap al final la via és bifurca, la via natural cap la dreta és IV+, i cap l’esquerra hi ha una placa amb un passet curt de V+. Acabem la via amb una mica de sensació d’haver perdut el temps, és força cutrilla. Aleshores anem a buscar un rappel que hi ha uns 10 metres a l’esquerra de la via, i que baixa molt més recte. Fem el rappel, i com han equipat aquest tram, refem aquest llarg (V), que resulta probablement el més interessant del que hem fet avui.

rapelant la via, molta vegetació

Potser no calia aquesta via a Malanyeu. Tants parabolts, tant equipament per una via senzilla que podria haver estat perfectament semiequipada per a practicar amb friends, tascons i savines, doncs ofereix grans possibilitats d’autoprotecció. En fi. Una mica decepcionant.

ressenya original dels autors